Tindre fills, si els desitges, és la millor cosa del món, però a la vegada es transforma en un camí costerut i ple de pedres enormes que has d'anar saltant i vorejant.
No ser si és per la societat i el model en què estem immersos, però cada vegada tenim més sentiment de culpa i menys instint en educar.
Els pares passem per diferents etapes de la nostra vida, tot annexat a l'edat dels nostres fills. En sec et veus immers dins del món de la maternitat, llegint com mantenir un pes adequat a la teva etapa gestacional, què menjar per aportar el màxim de nutrients beneficiosos pel teu bebè que està dins la panxa, i així un llarg etcètera de coses acompanyades de grans gurus de cada tema.
Quan només en tens un de fill, la teva dedicació a tot aquest seguit de lectures és absoluta, provant diferents mètodes, abandonant a vegades fins i tot el sentit comú, per seguir amb els ulls clucs una cosa que potser ni entens. Arribem a la infoxicació. Jo també he seguit conductes, models i llibres que després he vist que no portaven a enlloc.
Jo m'he sentit culpable de fer i no fer, ... Culpable de no saber-ne més, culpable, culpable, ....
Després tot es relativitza amb el segon i amb el tercer ja no et dic.... I quan relativitzen no vol dir que deixis de fer, ni d'actuar, sinó que t'adones, el què és simplement important.
Sí, de què importa i de què no.... Què no som perfectes, que ens equivocarem, que tornarem a repetir patrons que tenim interioritzats i que direm i farem coses com si fóssim les nostres mares/pares (si si, allò que fa tanta ràbia i que penses que mai faries als teus fills, arriba un dia que et trobes repetint la mateixa frase i que per dins penses: uuuauuu m'he convertit amb ma mare!) i segur que a ella li va passar el mateix, i així successivament, ...
I què passa? Què passa quan et converteixen en un ogre, quan crides, quan et sents malament, quan tot el que volies que no passes passa!!
Doncs que per sort els nostres fills són més intel·ligents que nosaltres, ells saben perdonar-nos sense rancúnia, sense condicions, amb el cor obert, perquè per a ells sempre serem els seus pares. I Això precisament això és el que ens ensenyen ells, el gran aprenentatge que ens donen: saber PERDONAR.
Tots ens equivoquem. No existeix el mètode absolut, perfecte ni infal·lible a tothom i per a tots. Tampoc una recepta màgica, però potser si cosetes que sempre va bé a tothom, agafant una mica d'aquí i una mica d'allar....
Aquí va algunes coses que he après, llegint, educant, estudiant, treballant i equivocant-me constantment:
- Els nens són nens, NO els tractem com adults. Ells són un llibre en blanc, no tenen normes, valors ni són éssers socials, tot ho aprendran per imitació, reflexió i assaig-error.Per tant no els tractem com a adults, tractem-los com nens.
- Aprenem a caminar, caminant i a menjar, menjant i a ser socials estan amb societat.
- Cada dia és un dia nou, un llibre en blanc, per aprendre, desaprendre, donar-nos esperances i reescriure el que som i el que fem. Donem-nos aquesta oportunitat i cada dia l'hem de començar bé, amb un somriure als llavis, perdonant-nos el dia anterior i corregint els nostres errors.
- AMOR, aquesta és la paraula clau. Ens hem d'estimar i aprendre a estimar-nos, si ens estimem a nosaltres mateixos, sabrem estimar qui ens envolta i si tractem als nostres fills amb amor, tot és més fàcil.
- Sentit comú; aquest crec que és el més difícil, cada cop l'estem perdent més... us posaré un exemple; De veritat penseu que els nadons són éssers que ens prenen el pèl i volen estar al nostre braç per "putejar-nos"? Que ploren perquè així ens tenen manipulats?Va, home va!!!! Els nens ploren perquè no poden fer res més per expressar, no saben ni el que senten i quan plora un nen se l'ha d'agafar, se l'ha d'estimar, consolar i amanyagar. I si, tenim ganes de fer altres coses potser, oi? Volem dutxar-nos, estar tranquils però ves per on! Estem en plena criança! Potser deixem de ser individuals per ser altruistes i educar.
- Els nens no tenen rellotge interior, i això de "és l'hora" d'anar a dormir, "hora" de menjar, "hora de" jugar.... això no va amb ells (i realment amb nosaltres tampoc, ja que el somni de la majoria és que ens toqui la "loto" i tindre temps per no fer res..... Doncs imagineu els nostres fills.....
- Humor!!!!!!! Això ho cura tot, si ets capaç de riure't de tu mateix/a ets capaç de prendre't la vida amb humor. I per educar als nostres fills en cal mooooooolt.
Sembla fàcil, però no... estem condicionats per moltes coses, per model educatiu, societat, feina, diners, .... tot això condiciona.
Una cosa que va molt bé són les tertúlies, xerrades, grups de pares i mares, .... veus diferents models, diferents pensaments, directrius, models, persones, tot ajuda. Parlar consola, i generalitzar a vegades minimitza el focus.
Ahir a l'Escola Cingle Roig de Vilaplana vam fer una xerrada, organitzada des de l'AMPA, molt interessant, "Autoritat positiva: Càstigs o límits" d'en Carles Sabaté, us la recomano!
Gràcies!
