Acomiadem "el Palace"

Dimecres i dijous són (o eren) els dies de l'espectador al cine ReusPalace, l'únic cinema que quedava a Reus. Un cine que ha crescut amb els de la meva generació, els que vam néixer al 78 vam néixer amb aquest cinema, així que ja feia 39 anys.

Si estava "vellet", però tenia el seu encant. La sala 1 és espectacular. Recordo grans estrenes allí, pel·lícules que formen part de la meva vida, dels meus records. Aquelles sessions dobles, espectacles i visions de diferents tipus.

Als meus fills també els hi he inculcat aquest amor pel cinema. Hi anem sovint. Al Palace ens agradava molt anar i aquest dimecres els hi he explicat el que passava, que el tancaven i que era l'últim dimecres per anar-hi.

La pel·lícula triada ha fet molt, hem anat a veure "La Bella i la Bèstia". Mentre l'anava veient recordava amb tristesa com la vaig veure "amb dibuixos" l'any que es va estrenar el 1991, les mateixes cançons que em sé de "pe a pa", aquelles imatges, aquell vestit groc al Saló de ball del palau i aquell ball! I si vaig plorar, plorava recordant tot un seguit de coses i emocions, perquè la pel·lícula em recordava uns moments de la meva infantesa i pensava que aquell moment que estava vivint també seria un record i en els meus fills serà un record d'infantesa. El dia que va desaparèixer el cinema a Reus, el dia que la meva mare va plorar com una magdalena a la sala 1 del Palace mentre cantava la cançó de "La Bella i la Bèstia".

Uns mocadors si us plau!

Quina emoció: Arnau a la cercavila de l'Arboç tocant el sac!

Des del curs passat que l'Arnau va decidir fer sac de gemecs, la veritat tota una sorpresa perquè el dia d'anar a l'aula de sons a mirar instrument i triar estava apuntat a trombó de vares i a l'últim moment davant de tothom (quan dic tothom dic mestres, alumnes, nosaltres, ....) va dir: MAMA! JO VULL FER SAC!

La veritat que va ser xocant perquè no m'ho havia dit abans i era una cosa que havíem parlat molt a casa i que estàvem buscant escola, professor, horaris, preus, ... total al que anava, per sorpresa de tots va decidir sac i com que estava el "profe" per allà i tothom el va sentir doncs va fer la prova.

Allí va començar una història preciosa entre l'Arnau, la música el sac i el seu professor. La motivació pel sac va anar creixent tant i tant que de seguida la seva evolució amb l'instrument va ser molt positiva, però clar és petit ell, perquè ara només té 8 anys i també és un handicap important.

Aquest dissabte hi havia trobada de l'aula de sons (matí tallers i a la tarda cercavila) i a sobre podria participar en la cercavila amb el sac. Això va ser el més emocionant! El seu professor, en Pau, el va trucar per dir-li si volia participar i això el va fer créixer tant! De veritat que quan veus com es mira i admira l'Arnau al seu professor de sac, veus que hi ha alguna cosa especial, la relació de l'Arnau amb la música és meravellosa, admirable i així ens ho transmet a nosaltres com a família.

La por al principi el va bloquejar una mica però al final va sortir tot perfecte! Les seves germanes, el seu pare i jo no paràvem de mirar-lo, admirar-lo i ens va emocionar moltíssim.

Gràcies per aquests grans moments!

Nosaltres com a família vàrem passar tot el dia a l'Arboç. Al matí fent una ruta guiada pel poble amb un excel·lent guia, l'Eduard on ens van ensenyar i explicar tota la història del poble des de l'edat medieval fins a l'actualitat, amb tot detall i anècdotes. A més visitar "La Giralda de l'Arboç", l'església, la casa de la cultura, i passejar pels seus carrers. Amb la Ruta del Modernisme, el seguici, on s'encén la gran carretillada del diables,...en fi...un gran dia per recordar!

Concert de "Sant Patrici"

Aquest cap de setmana hem aprofitat per poder fer una cosa en família que ens agrada moltíssim: anar de concert.

Tinc la sort de conèixer a una gran dona que forma part d'un grup de música el "Cèltic Quartet". Un grup brutal, quatre músics amb majúscules!
Toquen l'arpa, el violí, la flauta travessera, el bodhran i la gaita.

Fa uns anys que la seguim sempre que podem i de fet és que els meus fills, sobretot l'Arnau és un gran fan d'ells.
M'encanta veure'l, com està a primera fila gaudint de la música sobretot la música celta i irlandesa. Com els seus grans ulls s'obren per no perdre's res.

De fet quan va veure a la Cristina tocant la gaita, va ser el detonant que li faltava a ell, per tocar el sac de gemecs.

Brutal! Vam fer doblet perquè vam estar el divendres a Tarragona i dissabte a Salou per poder-los sentir tot el cap de setmana.

El divendres va ser molt emotiu, ja que a l'actuació també hi estava "El cor de Reus" fent les veus de les melodies, aquestes més famoses com "Molly Malone", "Amazing grase", "Em dónes forces", ....

Dissabte va ser acústic amb sorpresa inclosa, ja que a mig concert li van dedicar una cançó a l'Arnau!!! Al·lucinant!!! Això sí que va ser tota una sorpresa. Un record que sempre portarà dins seu. Gràcies!

A què espereu per escoltar-los?

Fem pasta de sal!

Una activitat fàcil, divertida, molt assequible a casa i que la veritat els té molt entretinguts a tots. En aquesta activitat l'edat no té límit, tots gaudiran d'allò més des dels més petits fins als més grans.

Fer pasta de sal és divertit, és una activitat de manipulació on podem treballar moltes coses, des de motricitat fina, a les textures, les quantitats, formes, experimentació en estat pur.

Només cal: una taula de treball, sal, aigua i farina. Com veieu és simple, fàcil i molt econòmica de fer.

Després depenen del temps o dedicació sempre es pot comprar colorant alimentari (pel tema dels més petits) o colorant simple per poder fer-la de diferents colors o simplement quan està seca la podem pintar a sobre amb qualsevol tempera.

La imaginació al poder!

Per fer-la, la veritat que els deixo fer a ells mateixos que experimentin amb les proporcions i també amb la densitat i textura però ve a ser 1 part de sal, 2 de farina i 1 d'aigua.

Ells barregen, ells experimenten i ells elaboren la pasta de sal.

Una vegada està feta només cal ja modelar, deixar assecar i finalment pintar-la (si no hem fet servir el colorant).

Què? En fareu?

Les dones de la meva vida

Arran de l'article que vaig llegir l'altre dia sobre "Les dones que guareixen les ferides que no es curen", he estat donant tombs a les dones de la meva vida i la sort que tinc de comptar amb elles.

Doncs sí que tinc una gran sort, i és que estic envoltada de dones, i dones que em guareixen les ferides.

No em vull deixar a cap dona de la meva vida. N'hi ha que són mares, n'hi ha que no, ni que són les meves filles, n'hi ha de totes les edats, condicions i tendències i a totes elles els hi vull agrair que formin part de la meva vida, cadascuna d'elles sabrà:

GRÀCIES:

• pels esmorzar (a la Simona, o qualsevol lloc)
• per aquells whatsapps (converses senceres que podrien ser llibres)
• per aquelles llargues/interminables xerrades sobretot i res
• per animar-me els divendres amb aquell missatge que anhelo en llevar-me
• per les hores de ganxet
• per les estones juntes
• pels consells
• per escoltar-me sense perjudicis
• per entendre'm
• per rebatre'm les idees i posar-me entre les cordes
• per sacsejar-me tant per dins com per fora
• per aquelles abraçades infinites
• per aquells riures
• per aquells dinars (a casa, al bar, a terra, ...)
• per aquells cafès a casa teva
• per obrir-me els ulls
• per descobrir-me noves maneres d'entendre la vida
• per aprendre al teu costat
• per aquells viatges inoblidables
• per fer-me somiar
• per aquelles nits de festa surrealistes ballant rumba
• per acompanyar-me a esdeveniments "bizarros"
• per enredar-me a qualsevol cosa pel bé dels nostres fills
• per obrir-me el teu cor
• per guarir-me el meu (de cor)
• per les converses surrealistes i els farts de riure mentre esperem durant hores els nens/es
• per ajudar-me a créixer personalment
• per aquells congressos
• per anar a Ikea
• per aquells concerts inoblidables

Gràcies per estar-hi sempre!

I em faria feliç saber que també esteu agraïdes d'estar al meu costat.