Dimecres i dijous són (o eren) els dies de l'espectador al cine ReusPalace, l'únic cinema que quedava a Reus. Un cine que ha crescut amb els de la meva generació, els que vam néixer al 78 vam néixer amb aquest cinema, així que ja feia 39 anys.
Si estava "vellet", però tenia el seu encant. La sala 1 és espectacular. Recordo grans estrenes allí, pel·lícules que formen part de la meva vida, dels meus records. Aquelles sessions dobles, espectacles i visions de diferents tipus.
Als meus fills també els hi he inculcat aquest amor pel cinema. Hi anem sovint. Al Palace ens agradava molt anar i aquest dimecres els hi he explicat el que passava, que el tancaven i que era l'últim dimecres per anar-hi.
La pel·lícula triada ha fet molt, hem anat a veure "La Bella i la Bèstia". Mentre l'anava veient recordava amb tristesa com la vaig veure "amb dibuixos" l'any que es va estrenar el 1991, les mateixes cançons que em sé de "pe a pa", aquelles imatges, aquell vestit groc al Saló de ball del palau i aquell ball! I si vaig plorar, plorava recordant tot un seguit de coses i emocions, perquè la pel·lícula em recordava uns moments de la meva infantesa i pensava que aquell moment que estava vivint també seria un record i en els meus fills serà un record d'infantesa. El dia que va desaparèixer el cinema a Reus, el dia que la meva mare va plorar com una magdalena a la sala 1 del Palace mentre cantava la cançó de "La Bella i la Bèstia".
Uns mocadors si us plau!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada