Quan saps que ho fas bé?
Quan estava embarassada em
vaig llegir tants llibres sobre tenir cura dels infants, coses a esperar de les relacions entre pares, amb la parella, en
definitiva per a educar. Desprès algunes em van servir, algunes
altres simplement em van ajudar a veure que la teoria és molt fàcil
però quan et planten un nen/a davant i a sobre que és teu, tot es
converteix en mantega. Si, tot rellisca entre els dits de la consciència, no trobes cap punt fixe entre el raonament i el
sentiment i el què has de fer.
En definitiva és un mar de
dubtes...llavors penses: a veure, tant difícil no ha de ser! A la
Uni, quan estudiàvem, no era tant difícil....la gent a criat fills tota la vida i la
humanitat a progressat! Alguna cosa de genètica ha de quedar
impregnat dins meu, oi? Alguna cosa ancestral?
En fi que el dia a dia, et
fa, et forma, és la millor escola.
Tot i així sempre tens
dubtes, sempre mires, llegeixes, compares....uffff comparar això si
que hauria d'estar prohibit! Prohibit per una llei suprema.
Un senyor (Lord Rochester)
una vegada va dir: “Abans de casar-me tenia 6 teories de com educar
als nens. Ara tinc 6 nens i cap teoria”.
Crec que això resumeix bé
l'estat en que ens trobem tots/es. Què fàcil és opinar, raonar,
dir quan no en tens o quan no son teus. Desprès tot canvia i trobar
l'equilibri per no caure a la bogeria costa.
Les primeres que ho fem
malament som nosaltres mateixes, si, de debò....quantes vegades una
mare desesperada ha recorregut a una altre dient: ostres no
dormo...això quan dura? O no puc no es porta bé....o no em menja...
i l'altre contesta: doncs jo cap problema des de que va néixer dormo
8h seguides!!!! o a mi em menja de tot!!!!! encara no camina? a mi em va caminar als 10 mesos! i així un seguit de frases punyents i malèfiques que l'únic que fan és destrossar a la mare que té la preocupació, enfonsar-la entre el seu mar de dubtes i llençol de llàgrimes i deixar-la pensant que encara és més "malamare" del que és pensava.....en fi, que els nostres
fills sempre són els que han de caminar els primer, el que ho fan
tot bé, som mares perfectes amb fills perfectes? NO.
Hi ha una obra de teatre“Red Pontiac” on precisament reflecteix això que dic. Genial en serio aneu a
veure-la si podeu....
No hi ha receptes
màgiques, ni situacions perfectes, ni mares abnegades, ni fills
ideals, hem de viure el dia a dia com podem, carregades de feina fins
dalt, amb fills que viuen en societat on potser els teus valors no
son els mateixos que veuen, o fins i tot viuen (tele, escola,
amics, societat,...), on els deures, la feina, la rutina, el dia a
dia, la crisi, el sobreviure no fa que tinguem l'humor ideal per
poder criar fills sense crits, sense perdre els nervis, i no per això
ens hem de sentir culpables, sinó fortes, aprendre del error i poder
seguir endavant, no defallir perquè educar ningú va dir que fos
fàcil.
Seguim!
