Conec a vària gent que puc parlar sense vergonya, mostrant-me tal com sóc, amb les meves pors més profundes i dient el que he sentit des del cor.
Tinc sort la veritat, i tot amb molt d’humor, això si perquè de penes ja n'hi ha forces.
Quan el teu nadó arriba a casa, qui va dir que fos fàcil a la vida? Aquelles inseguretats, pors, tot allò que ningú t’explica, que no surt a les revistes de moda....
Si, perquè a veure, quan surts de l’hospital tant o més gorda que has entrat, amb panxa de 7 mesos d’embaràs però amb un nadó a les mans, aquesta foto ningú t'he la dita. Quan plora, plora, i és un nadó “d’alta demanda”? Quan veus que no pots ni anar al lavabo perquè aquell plor se’t posa al cap?
I llavors et veus: fofa, “gordi”, amb panxa d’embarassada, amb son, peluda, sense dutxar-te, i ell/a plorant, que no tel pots treure de sobre, que quan vas amb cotxet pel carrer segueix plorant.
Tu l’has canviat, acaronat, amanyagat, estimat, netejat, alimentat i segueix plorant, i així dia darrere dia....
No té res, ni còlics, ni gana, ni res... Però plora si no està sobre teu i tu plors perquè vols 5 minuts.
Només 5 minuts per ser dona, esposa, persona.... i no hi són.
Tothom diu que passarà, que paciència, però no pots evitar veure altres mares que passegen més tranquil·les, on la seva canalla no plora, van ben vestides i fins i tot pentinades! I m’atreveixo a dir amb el bigoti depilat! I tu amb ulleres, cansada, amb son i sobretot amb unes ganes terribles d’aquells 5 minuts. I el pitjor de tot el sentit de culpabilitat per voler tindre els maleïts 5 minuts.
M’entres estàs en aquest espaitemps, sembla un bucle que no en sortiràs mai, on el temps passa lent, on sembla que la culpa sigui teva i que t’ha tocat el nen/a més “difícil” del món i sobretot que estàs sola... Que ningú li passa el mateix.
Però un dia descobreixes que no, que hi ha més gent com tu, més nens/es “difícils”, que sí que és veritat que el temps o posa tot a lloc, perquè amb el temps aprens a conviure i a viure a agafar paciència i acceptar i sobretot acceptar-te i veus que la maternitat és més enllà d’aquella foto preciosa d’una dona prima, bella, neta, pentinada que passeja afablement una criatura amb un cotxet preciós, net i brillant amb silenci per la ciutat.
La maternitat que no surt a les revistes és la real, i si us plau, entre totes nosaltres hem de fer que sigui així.
Estimem-nos més entre nosaltres, entre tots i totes, i gràcies companyes que tinc d’aquest camí que puc parlar i he parlat obertament amb vosaltres.
Per totes les “mamestxiwaques” del món!
PD: ja sabeu que desprès d’això vaig repetir i en total tinc 3 fills. Per tant dir que si que tot es supera, amb molt d’humor, amigues, i unes copes de vi!