Primer dia d’escola

El primer dia d’escola, sigui del curs que sigui sempre entre allò a la panxa, siguis nen/a o adult.

Aquelles pessigolles que comencen a la panxa i van a tot arreu del cos produint formigueig i un estat d’exaltació propi del nerviosisme.

Si parlem del primer dia de llar d’infants o de p3 (si no han anat abans a la llar) la sensació és aquella com si estiguessis pujant al Dragon Kant. Ostres, tens tants nervis perquè vols que tot vagi bé, que no plori (o si més no que no plori molt davant teu) i el sentiment de culpa, enyorança, malestar i de tot es barreja i et sacseja dins de l’estomac ben fort (pitjor que una combinació alcohòlica de les més fortes). Després quan veus que tot va mitjanament bé, i que tothom passa per aquest tràngol doncs deixes de veure-ho com la pitjor cosa del món. També dir que això passa només amb el primer fill, perquè després la veritat quan et diuen que han de passar el període d’adaptació el que t’entren són ganes de riure i ben fort (adapta què….?).

Després a cada curs escolar el primer dia sempre hi ha aquells nervis inicials però que són nervis de “bon rotllo”, d’aquells que penses: que els vagi bé, que no tinguin molts canvis, que no sigui un curs molt dur, com anirà el reencontre amb els amics de la classe, ...

A les cinc de la tarda aquest formigueig desapareix per l’exaltació dels teus fills explicant tot el que han fet i com els ha anat l’estiu als altres nens/es.

I quan canvien d’escola més o menys és com el primer dia de p3 però del segon fill, m’explico: hi ha nervis, nervis de la seva adaptació al nou model escolar, als seus nous companys, a la nova mestra, ... Però també amb tota la il·lusió de què anirà bé. I quan els nens/es surten contents/es, els pares i mares són feliços. No hi ha major felicitat d’uns pares, veure que els seus fills/es surten de l’escola amb un somriure de felicitat, amb un munt de coses bones a explicar.

Estàvem tan contents que per celebrar-ho hem anat a menjar una crep!