Qui va dir que ser mare/pare fos fàcil? A vegades volem que tot estigui a un manual, i de fet en busquem contínuament, a les revistes, articles, allí trobem coses com: Quin tipus de menjar és l’adequat per a cada edat, o com fer viatges amb nens, que fer quan surten les dents, .....
Però hi ha coses que no estem preparats, que ningú diu res, que no surten als llibres, a les revistes, ....
Què fer quan el teu fill/filla surt plorant de l’escola? Quan rebutgen el teu fill/a, quan li fan mal, quan li diuen coses desagradables, quan apareix el maltracta entre iguals, les injuries, els atacs…?
Crec que és el moment més trist d’afrontar (parlant sempre de moments educatius i vivencials respecte a la vida diària d’un nen/a).
No estem preparats perquè rebutgin els nostres fills, perquè els increpin, perquè els hi diguin coses «lletges», “vulgars”, …
Com a pares/mares volem que els nostres fills no pateixin l’exclusió social, el rebuig dels altres, volem que siguin acceptats, que no coneguin el dolor... Però la societat és cruel i les escoles un reflex de la societat en què vivim. Per molt que vulguem que l’escola sigui aquell lloc idíl·lic on sigui integrador, facilitador de comunicació, un lloc ideal on tothom sigui igual i tingui el seu paper, doncs no ho és, no senyores i senyors, l’escola és la vida, és el carrer, és la societat i els nostres fills i filles a l’escola és socialitzen i viuen a les seves carns la cruesa del món on han de sentir en les seves carns el rebuig, insults, amenaces, ....
Però fins quan? Perquè no vetllem per què això no passi? Aquí hi hem d’intervenir tots! Tota la comunitat Educativa, això vol dir també famílies, pares, mares, educadors/es, directors/es, conserges, secretaris/es, …
Què estem ensenyant quan girem el cap? Que estem fent quan «no veiem» o no “sentim” el que passa al pati, a l’aula?
És que és tan difícil controlar-ho tot? O a mi el meu fill no m’ho ha dit? O totes les excuses que vulguem, així perpetuarem l’espècie fent que el més vulgar sigui el que s’imposi mentre que la raó i el cor quedin en res.
I com a pares/mares hem de defensar l'indefensable? Això fa que els nostres fills estiguin millor? Siguin millors persones? O potser comprendre el que fan, preguntar-nos si ho fan bé, si els estem ajudant a superar les seves dificultats, ajudant-nos en el seu creixement personal i intentar fer persones millors no estaria més bé?
No estem fent cap favor als nostres fills, tapen les seves mancances i handicaps, hem de potenciar el positiu d’ells mateixos i ajudar-los a reconduir les seves dificultats i mancances per fer-ne persones millor. Tapar el mal no és ajudar a ningú.
I tampoc excusar-nos en "Són coses de nens" això no els ajuda a ser persones ni fa cap bé a la nostra societat.
Gràcies!
(escrit des del cor d’una mare que està trist i ferit)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada