Quan estava embarassada també m’acostava a les mares que coneixia i feia preguntes, moltes preguntes. Vaig tindre la gran sort de trobar-me amigues, conegudes embarassades que em van parlar francament, amb converses d’aquelles que t’arriben al cor i que potser no t’agrada el que diuen però que et serveixen per sempre. Grans consells de grans dones.
Ara quan algú em demana consell o em pregunta intento sempre transmetre aquestes coses i sobretot la meva experiència de manera franca, senzilla i amb molt d’humor, perquè una premissa que tinc és que la vida ha de ser amb molt d’humor perquè ja ens l’amarguem prou a vegades o ens la fan amargar.
Sempre he intentat parlar amb el cor, i de cor a cor, perquè el que més necessitem quan estem embarassades, quan criem fills, quan estem angoixades és la sinceritat.
Com és parir? Que tal el procés de part? Cesària? I la lactància? Nervis, por… I aquí perdoneu però no val dir tu tranquil·la… o dir ui quin mal! O ja ho veuràs…
No volem sentir el mateix que les revistes, volem sinceritat, volem l’experiència sense dramatismes, ni objectiu (que per això tenim les revistes) volem saber si de veritat és com les pel·lícules, si l’epidural val la pena, si et poses nerviosa, que passa si ens fan cesària, si és bonic, si fa fred, si vomites, si et cagues al damunt... Si, de veritat volem saber tot el que no posa enlloc.
Com són els primers dies? I aquí absteniu-vos aquells/es que el seu fill/a dorm tot el dia, tota la nit i és un sant baró o la típica competició de si el meu va pesar més i va ser més llarg, perquè no ajuda en res al contrari comencem a fer la típica carrera de fons de “el meu és el millor i més gran i més guapo i més intel·ligent” quin horror!
He tingut 3 fills, i tres embarassos i parts diferents, i quan van néixer eren lletjos, però per mi els més guapos. Alguna nit van dormir, altres no... Tots tres fills d’alta demanda i he sobreviscut, no estic calba (d’estirar-me els pèls) i ploraven, no ser si molt o poc però ploraven… I jo també… jo també vaig plorar, he plorat i segurament seguiré plorant a vegades per falta de son, per nervis, per mal de caps, perquè no pujaven de pes quan tocava (vaig arribar a somniar amb la bàscula…) en fi per qualsevol cosa… perquè per això som mares.
I hi ha tres coses que m’han ajudat molt: la teoria de la relativitat, el bon humor i que de debò quan criem fills no hi ha cap teoria. (prometo un pròxim post explicant-les).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada